De nou ha vingut a mi la inspiració,
després d'un any sense escriure per diverses raons
he decidit tornar a una activitat amb la que gaudia
i a fer-ho en valencià, al menys aquesta entrada.
Valencià si, valencià
perquè la inspiració que em fa tornar a escriu
és una brisa fresca que prové de la meua terra,
que em trau la naturalitat que hi ha a dintre meu,
que em sedueix amb les seues paraules.
La vaig conèixer una nit de festa,
una com qualsevol altra,
al menys això pensava jo al principi.
Nit de tornar a vorer a les amigues,
somriures de compenetració i
exaltació produïda per la felicitat.
Però es va creuar en el meu camí,
va aparèixer del no res
i era com l’única llum que veia jo en aquell moment.
Les nostres mirades es creuaven sense parar,
els nostres moviments eren suaus, sotils,
els nostres caps ja no raonaven,
era el cos qui parlava per ell mateix.
L'atracció va aparèixer de seguida,
i jo ja no vaig poder deixar de pensar
en explorar l'opció de deixar-me portar
per els meus instints més profunds.
Vas ser un torrent, un cataclisme que va pertorbar els meus sentits,
una força que m'impulsava tan sols a pensar en gaudir,
que va provocar que fora jo, la verdadera jo, la que estiguera amb tu,
sense pensar en reprimir ni un gram del meu desig.
I ara, amb la distancia física separant-nos,
sols em queda reviure una volta i altra en la meua imaginació
aquells moments màgics de connexió més enllà física.
Fins que ens tonem a vorer...
