Eres tema recurrent en aquest blog,
en el meu diari públic,
en la meua finestra
al món.
M’encantaria tindre't
al meu costat,
compartir tants
pensaments
que em roden al cap
ara mateix.
Voldria sincerar-me
amb tu,
voldria dir-te tantes
coses
que no et vaig
contar,
tantes coses que he viscut
des de que te’n vas
anar.
Parlaria amb tu sobre
plans de futur,
sobre idees que tinc
en ment,
i sobre la meua vida
personal
com no mai abans ho
vaig fer.
Pense que em faig
major,
pense que la relació
que vas tindre
amb la meua germana
jo no la tindré...
Sempre em mancarà haver-te
tingut com a adulta.
Vulguera dir-te
tantes coses...
Vulguera sentir els
teus consells un altra vegada.
M’agradaria sentir-te
la veu,
escoltar com deies
"la meua Ana",
l'orgullosa que
estaves de mi,
i vulguera fer-te
sentir eixe orgull de nou.
Necessite eixa dosis
d'amor de mare,
d'amor incondicional
que tant sols tu em podies donar.
Quan note eixa mancança
és quan una tristor profunda m’envaeix
i les llàgrimes cauen
fent camí per els pòmuls,
deixant en la meua
boca un sabor salat
que em porta a la
memòria la cara més obscura
de l’enfermetat que
et va allunyar del meu costat.
Espere que on
estigues,
pugues vorem,
i que encara que siga
en somnis,
segueixes visitant-me
amb el teu somriure
present a totes hores...
